Els mestres ho tenim això: ens costa no parlar de la feina, dels alumnes... ens costa desconnectar. En parlem si ens quedem a dinar a l’escola i, fins i tot, quan anem a fer el cafè. La feina de mestre és tan absorbent perquè ens obliga contínuament a plantejar-nos noves estratègies, noves maneres de fer i de dir, i, sobretot, ens obliga a buscar noves maneres de relació i de tracte per tal que la nostra acció, si pretenem que sigui formativa, traspassi la dermis dels nostres estudiants. I, sovint, hem d’imaginar mecanismes que facin que aquests nois i noies ens obrin les mans i els cors per tal que els la puguem traspassar. I és també extremadament exclusiva, aquesta feina, perquè allò que en diem vocació, o professionalitat, o ganes de fer la feina ben feta, ens obliga constantment a intentar millorar una mica cada dia, a fer-ho avui una mica millor que ahir.

 Estic parlant d’afectivitat per ser efectius. L’escola ha de ser un àmbit on prevalguin, per dir-ho amb paraules del professor Jesús Tuson, “les associacions afectives”, perquè són aquestes associacions les que fan que els infants s’inclinin favorablement envers els coneixements, els hàbits i els valors, i, doncs, també, envers l’estimació de la nostra cultura i de la nostra llengua.

 Així, doncs, els mestres hem de anar més enllà de la nostra feina diària de preparació de classes i de correcció d’exercicis i ens hem de plantejar també quins aspectes de la idiosincràsia de les nostres escoles afavoreixen les associacions afectives –actituds personals i tracte entre mestres i alumnes, activitats de classe, elecció de les sortides, hàbits i activitats a l’hora del dinar, activitats de reforç i extraescolars...–  i en quins àmbits caldria potenciar-les. L’escola és un tot indestriable que generarà estimació o rebuig segons si és capaç o no d’arribar a formar part del món interior i afectiu dels seus alumnes. Aquesta és la clau de volta de l’educació: l’afectivitat.

 Des d’aquesta perspectiva, l’escola té un paper cabdal en la defensa de la llengua catalana, com a aplicadora dels mètodes d’immersió lingüística, que ha fet que els infants que han vingut d’arreu associïn paraules i objectes amb naturalitat i adquireixen estructures amb facilitat, i com a creadora d’associacions afectives envers la nostra llengua. La llengua catalana, secularment maltractada i abocada a l’abisme si no n’aturem la davallada, necessita que els parlants la utilitzin en la seva comunicació diària fins a convertir-se en el nexe comú de l’intercanvi d’idees i de sentiments entre les persones diverses que viuen en els territoris de parla catalana.

 Segurament els n’hem parlat poc, a les noves generacions, de la nostra llengua, i els l’hem feta estimar poc. I els infants catalanoparlants –i no cal dir els que no tenen el català com a primera llengua–, que observen i imiten el que fan molts adults també catalanoparlants, utilitzen la llengua castellana en les seves relacions amb els amics, en el jocs o quan es dirigeixen a la caixera (solen ser noies!) per demanar quan val la pasta que s’han comprat per berenar. D’aquesta manera, quasi imperceptiblement, anem relegant la llengua catalana cap a àmbits cada vegada més restringits.