El febrer de l’any passat, els micròfons de Telemadrid li van jugar una mala passada al ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, en captar una conversa privada que mantenia amb el secretari general de CCOO: "Montilla es conjonudo para mil cosas... pero todavía es pronto para que el presidente de la Generalitat sea un charnego". 
El mot xarnego, generalment usat de forma despectiva, es destinava en principi als fills d’una persona catalana i una altra no catalana, més concretament d’una dona catalana amb un soldat francès. L’evolució de la paraula ens ha portat diferents significats, de manera que s’ha aplicat tant als immigrants castellanoparlants, com als descendents d’aquests, especialment si no parlaven en català.
Suposo que el president Zapatero no va triar en Sevilla pels seus dots de visionari, però, possiblement, aquella conversa va portar algú a plantejar-se si era o no viable que un president de la Generalitat es digués José Montilla  i, per si això fos poc, hagués nascut a Andalusia.
El resultat el final d’aquesta història ja el sabem (si no ho esgavella alguna picabaralla de darrera hora en el repartiment de càrrecs del tripartit): Pepe Montilla no serà el primer president de la Generalitat nascut fora de Catalunya, ni tampoc no serà el primer president d’origen andalús (encara que ens sorprengui).
Els arguments contraris a la designació del senyor Montilla -no és el president de la Generalitat que jo voldria pel meu país- poden ser nombrosos, però resultaria hipòcrita que entre ells hi comptéssim el fet de ser xarnego. La “puresa de sang” ha servit en altres èpoques per mantenir els privilegis de les elits, sempre recolzada en la raó de la força enlloc de la força de la raó. La Catalunya d’avui es caracteritza per un procés d’hibridació cultural i ètnica impossible d’aturar. La única definició vàlida de catalanitat ha de ser, més que
mai, aquella de que “és català aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, perquè, ho reconeguem o no, al cap i a la fí, xarnegos ho som tots.