Restaurant del Gran Hotel Savoy, Londres; s’obre la porta i l’enguantat porter deixa pas a un home de mitjana edad, vestit pulcrament, que és  conduit a una taula magníficament parada. El maïtre avisa discretament el jove cambrer que l’ha d’atendre que vagi en compte: és algú important.
Em pregunto sovint com s’ho feien, alguns, abans de l’invent del telèfon mòbil.
D’aleshores ençà el fenòmen de veure una persona al volant del cotxe gesticulant tot sol ha deixat de ser un evident símptoma de perillosa follia per passar a ser una actitud “normal”; està arranjant afers professionals o simplement comentant el darrer Barça-Espanyol. 
Tots coincidirem a valorar els avantatges que suposa tot allò que faciliti una millora de les comunicacions entre els individus, però com tot a la vida té o hauria de tenir unes limitacions; vull dir unes limitacions, diguem-ne, de racionalitat; jo no tinc cap necessitat de conèixer el contingut dels negocis immobiliaris del senyor de la taula del costat, o els problemes d’anorèxia de la filla de la senyora que seu tres taules més enllà.
Al Savoy,  el jove cambrer es va passar les dues hores següents intentant esbrinar pels trets d’aquell senyor, certament correctíssim, qui podia ser, i en adreçar la questió a l’expert maïtre aquest va contestar imperturbable -“no en tinc ni idea”, i el cambrer:  -“doncs, com ho sabeu que era algú important?”, - i el maïtre, mentre girava l’esquena i donava per acabada la conversa: “perquè no portava mòbil”