Diumenge cinc de la tarda. Camp de futbol un espectador escridassa i insulta de manera barroera a l’àrbitre del partit sota la mirada astorada del seu fill.
Dilluns set de matí: batussa entre dos adults perquè a un li sembla que l’altre li ha pres els seient del tren. Mateix dilluns, quarts de nou del matí, dues mares es barallen a crits perquè han tingut un ensurt  amb els cotxes. A dintre les criatures estan esporuguides dels to i les paraules que es creuen.
Violència a les aules? I què?. Davant els casos esmentats i reals encara ens sorprenem?
Sempre s’ha dit que l’escola es el reflex de la societat. Aquest  tema de violència estranya , aquesta voluntats de baralla està present en cada espai de relació. Doncs també ho està  l’escola. Amb la diferència que a l’escola se li ha atorgat la capacitat d’educar més enllà de la pura instrucció. I , per tant d’evitar la violència gratuïta.
El cert és que el fenonem de la violència a les aules no és un fenomen nou però darrerament ha tingut expressions que ham estat reflectides en al premsa fruit de que s’han  generat manifestacions dels educadors i educadores i presa de posició de la comunitat educativa.
Segurament la permanència de més temps, amb l’allargament dels cicles escolars, de  l’alumnat a l’escola ha fet pujar aquest índex de conflicte, segurament tampoc els recursos que s’hi esmercen no siguin prou, potser els reglaments  no s’ ha adapten a les realitat de generacions d’alumnes que fruit de moltes circumstàncies sembla que tinguin dret ( i els tenen, només faltaria) però hi hagi absència de deures.
Cal que afrontem el repte d’evitar el màxim aquesta violència  a l’escola però també  a  tota al societat. La permanència de valors cívics al sí de les famílies , en totes les seves acceptacions, els tocs necessaris d’atenció sobre algunes actituds dels fills són segurament elements que ben plantejats poden encarrilar les pròpies responsabilitats dels nois i les noies.
La comunitat educativa ha de ser conscient de coses tan senzilles com que l’autoritat a l’escola la tenen els mestres i s’han de corregir les conductes inapropiades i el trencament de la disciplina que no deixa de ser la norma col•lectiva de comportament. Les famílies han de ser conscient de que això que hem dit va a  missa, és a dir que no han de tolerar  i encara  menys potenciar actituds que vagin en detriment de l’autoritat dels i les professionals perquè si així  el que es fa  és trencar la lògica de que família i escola han d’anar en la
mateixa direcció perquè si hi ha contradiccions només les actituds negatives en treuen profit.
Tenim un problema, certament, tampoc cal magnificar-lo ni menystenir-lo. El que cal es anar  amb   treball decidit a trobar les causes que comporten que el fenomen de la violència a les escoles hagi omplert tantes pàgines de diari.
N’hem apuntat algunes d’aquetes causes, és feina però de tothom trobar-les i posar-hi remei.
Segur que amb una decidida actuació conjunta d’escola, família i
administracions podem superar aquest problema com n’hem superat d’altres.