El procés de globalització ens ha erigit en testimonis privilegiats dels moviments migratoris més impressio-nants de la Història, els quals provoquen transformacions culturals i identitàries que mai no hauríem imaginat. Davant d’aquesta evolució del món actual, altrament irreversible, ens enfrontem amb un dilema: afavorir la diversitat de forma il·limitada (permetent la coexistència de comunitats previsiblement enfronta-des) o bé regular la cohesió social mitjançant la integració dels individus  (poc factible en la mesura que suposa l’assimilació forçada dels valors “universals” d’Occident).
Segurament, els ciutadans europeus de les properes generacions sabran gestionar la hibridació cultural de forma harmoniosa, transformant unes tradicions i mantenint-ne d’altres. Aquesta metamorfosi hauria de madurar tota sola, sense pressions ni intervencionismes excessius, i això requereix temps, ja sigui poc o molt, just el que calgui. Avui estem a les primeries d’aquest desenvolupament multicultural i no convé posar-hi entrebancs. Però també seria absurd caure en el papanatisme. Deixeu-me posar d’exemple un debat recurrent que es reobre en aquestes dates: és convenient celebrar el Nadal a les escoles?:
Els laïcistes radicals rebutgen el que consideren una “imposició dels símbols i les tradicions cristianes”. Jo crec que en fan un gra massa; les activitats nadalenques a les escoles públiques no pretenen cristianitzar infidels, sinó que recullen els trets més lúdics de la tradició per ajudar els infants a comprendre l’entorn cultural que els envolta: el pessebre, el tió, les nadales i, més recentment, l’arbre, esdevenen tradicions molt arrelades, desenvolu-pades al marge de les creences malgrat el seu origen confessional.
L’ensenyament públic ha de ser laic, però sense caure en l’analfa-betisme religiós. Si el Nadal coincideix amb el solstici d’hivern (les festes dels Saturnals dels romans) és perquè l’Església va escollir precisament aquestes dates per a adaptar-se al calendari dels pagans. Per cert, el criticat consumisme nadalenc no seria sinó una tornada a les arrels paganes, quan la festa se celebrava amb grans bacanals. És obvi que el Nadal, a les nostres ciutats i pobles, ha anat perdent essència religiosa per erigir-se en festa laica que prepara el canvi d’any.
Mal que ens pesi, tota la cultura europea està impregnada de símbols cristians: conèixer el cristianisme i els seus orígens (incloent els episodis més negres de l’Església) és imprescindible per entendre la cultura occidental i la seva influència en el món. Els arguments que s’oposen a la celebració del Nadal a les escoles es podrien aplicar a gairebé totes les festes de l’any. Sempre hi haurà un motiu per descartar una celebració concreta, però cadascuna d’elles marca una etapa en el cicle vital i ajuda el nen a prendre consciència de la temporalitat.
Si volem filar tan prim acabarem canviant el calendari: des de la denominació del diumenge (domenicus, dia del Senyor) fins a la numeració dels anys, que, com sabem, ens recorda a diari el temps transcorregut des que Jesús va néixer.
La cultura i la identitat d’una societat es fonamenten en les seves tradicions; és clar que aquestes no són immutables, però requereixen transformacions pausades, sense trencaments radicals amb el passat. Per saber on volem arribar, hem de saber d’on venim, i els ciutadans nouvinguts també ho han de saber, sense perjudici de la seva pròpia identitat.