Un amic -dic amic, que no conegut-   de reco-neguda militància catòlica, es va molestar educadament  quan vaig comparar el “club” dels catòlics amb un “club” gastronòmic. És –va assegurar-me-   “una ofensa, que considero involuntària, pero una ofensa”
El debat sobre la presència de la religió –de les religions- a les escoles em sembla senzillament absurd, i que em perdonin uns i altres; vull dir defensors i detractors. A voltes tenim una tendència suïcida a convertir en tema de controvèrsia allò que no pot resultar, a priori, controvertit, per la senzilla raó que ja està resolt abans de plantejar-se.
La carta magna que, de moment, és el referent a seguir entre tots els pobles d’aquest conglomerat de nacions que alguns s’entesten a anomenar Espanya, i d’altres, més afinats, les Espanyes, assegura sense ombra de dubte que l’Estat és aconfessional, la qual cosa vol dir, agradi o no, que oficialment no hi ha cap religió i que, per tant, tothom té dret a “apuntar-se” a aquella que li sembli escaient als seus desitjos, necessitats o tendències, que no és  –sigui dit de passada-  mal principi de filosofia democràtica.
En conseqüència, si un vol que els seus fills siguin educats en base a determinats principis religiosos -siguin els que siguin- no ha de tenir cap inconvenient pràctic a portar-los a una escola que els imparteixi i que, aquí tenim la clau de tot plegat, forçosa i ineludiblemnet haurà de ser privada, o sigui, a “costes pròpies”. Dit més planerament: les escoles públiques o concertades han de mantenir-se, per definició constitucional, al marge de la confessionalitat religiosa dels ciutadans i ciutadanes, que és de lliure elecció.
Estem en un moment en què el major nivell cultural de la població i l’innegable augment de llibertats individuals han permès allunyar-nos d’una societat teocèntrica –definitivament arcaica malgrat alguns intents foranis en sentit contrari, defensats per alguns innocents ignorants autòctons ben intencionats- i no és el cas de fer marxa enrera.
La llibertat és difícil de definir, i potser molt més difícil encara de dur a la pràctica, però se m’acut que “fes i deixa fer” amb aquell límit establert per no sé quin filòsof del dret que mantenia el principi de “la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres”, no seria un mal intent.
Les religions existeixen, i aquest és un fet innegable, però en una societat de lliure-pensadors haurien de mantenir-se presents només, i en tot cas,  en l’àmbit estrictament personal i íntim: no institucionalitzar-se ni tan sols indirectament.
No crec que sigui una falta de respecte pensar i fins i tot mantenir per escrit que no hi ha absolutament cap raó per assegurar que la fe que cadascú atresori és més important que qualque altra activitat humana; o és que els membres honorables d’un club gastronòmic no es mereixen respecte, amic meu?