Vivim en constant lluita: contra el temps, contra les arrugues, contra l'ansietat, contra els prejudicis, contra les fòbies, contra la rutina, contra les transformacions laborals i, al capdavant, en posició destacada, contra la hipoteca que cau cada mes, sens falta, sigui quina sigui la realitat que ens envolta. I és clar, ja se sap que quan les hipoteques ofeguen, les primeres que cauen són les despeses supèrflues, o potser no és sempre així?

Hi ha unes víctimes silencioses de la crisi que ja fa mesos que ens (pre)ocupa que estan veient com el seu dia dia es va complicant progressivament a mesura que les conseqüències econòmiques, laborals i socials d'aquest fenomen van estenent-se: les comunitats de veïns. Molts són els que han d'assumir despeses que no els hi pertoquen degut a que el del segon no pot fer front a tots els pagaments o també hi ha qui no pot plantejar-se la reforma o millora tan necessària des de fa mesos perquè no hi ha manera de fer quadrar el pressupost tenint en compte que el del primer pis va decidir que una d'aquestes despeses supèrflues a eliminar era el rebut comunitari. I és que no podem dir que les comunitats de veïns siguin ens eteris sinó que estan formades també per individus que, alhora, també reben les retallades laborals i financeres i escolten resignats com els bancs als que tan puntualment han de pagar “el que és seu” (no vagi a ser que acabin pujant més els interessos de demora que el propi rebut del mes) reben injeccions de liquiditat per a poder seguir mantenint el seu negoci viu (i, de pas, tot el nostre sistema).
Tot i que el disseny del nostre sistema econòmic, financer i fins i tot democràtic, té moltes llacunes i no ben resoltes, hem acceptat que és necessari que funcioni, i per a que això sigui possible, cal que el sistema financer recuperi confiança i liquiditat, això sí, no a qualsevol preu. Cal exigir eficiència, i, sobretot, cal exigir transparència, però amb això no n'hi ha prou: l'adjudicació de drets de dubtosa legitimitat no és eximint del compliment dels seus deures com a usuaris i membres de la societat en la que conviuen.
Que un banc o caixa embargui un pis, passi a ser-ne propietari, en disposi, llogui o pretengui vendre és últimament una situació que es repeteix en molts edificis, i els veïns no hi tindrien res a dir si no fos perquè en molts dels casos aquests nous propietaris no es fan càrrec de les despeses que genera la comunitat amb tanta celeritat com ells exigeixen als seus clients. Quotes pagades mesos més tard, després de comunicar-les per telèfon, correu o, fins i tot en més d'un cas, per burofax – que no és precisament gratuït. No cal dir que el que és una despesa intolerable quan les quotes són trimestrals passa a ser una sangonera inassumible quan parlem de quotes mensuals. És que el fet de tenir massa propietats eximeix dels deures que aquestes representen? És que el ser actors financers destacats permet jugar amb les finances dels demés tot saltant-se fins i tot les normatives? Doncs sembla que sí, o si més no això és el que l'experiència ens demostra.
Benvolguts bancs i caixes diversos, donat que la liquidació dels meus deutes no tenen permesa moratòria, els agrairia que no m'hipotequessin més havent de fer front a despeses que vostès no afronten amb la mateixa celeritat que exigeixen. No vagi a ser que tot i abonar religiosament cada dia u de mes el que em demanen hagi de pagar interessos paral•lels provocats pels seus incompliments.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles