Aquestes preguntes s'han plantejat al curs LES DONES I LES FILOSOFIES, de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona. Les professores, Conxa Llinàs i Anna Masó, han dedicat tota una vida a ensenyar filosofia als instituts i han lluitat perquè les filòsofes estiguin en els llibres i en el temari de la selectivitat. Sense èxit. Ni una a la selectivitat. I ens preguntem: a qui li deu interessar invisibilitzar l'aportació de les dones al pensament (i a tantes altres disciplines)? Quan passem dels 40 (i dels 50 anys) descobrim que al món clàssic ja hi havia pensadores, com les pitagòriques, o les mestres de Sócrates (Diòtima de Mantinea i Aspàsia de Milet). I que a l'època medieval, el Renaixement i la Il•lustració, moltes dones van escriure contra la missogínia, es van negar a casar-se, o van participar a la revolució francesa (Hildegarda de Bingen,  Cristine de Pizán o Olympe de Gouges). Molt més properes a nosaltres, hauríem de conèixer les aportacions filosòfiques d'Hannah Arent, Maria Zambrano, Frederica Montseny o Simone Weil, almenys les que hem passat per l'ensenyament secundari i universitari. Doncs, no. Les advocatesses, les metgesses, les periodistes, les polítiques, les esportistes, les filòsofes, etc. hem d'espavilar-nos per trobar referents i models femenins.
Un altre dels cursos que s'està fent ara a BCN, és de Teoria Politica Feminista, organitzat per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, adscrit a la UAB. L'alumnat s'endinsa en el pensament de Kate Milet (La política sexual) o Carole Pateman (El contracte sexual), per posar només alguns exemples de figures femenines rellevants.
Simone de Beauvoir escrivia al Segon sexe que "les dones només han guanyat allò que els homes han tingut a bé concedir-los-les: elles no han pres res: han rebut". Pot ser que tingui raó?
Les dones hauríem d'okupar el nostre lloc com a 50% de la humanitat que som i oblidar-nos de la por, la prudència, la modèstia, la paciència, i el victimisme. Què pensarien la Frederica Montseny, la Dolores Ibárruri, la Carmen de Burgos, la Montserrat Roig, la Teresa Claramunt, la Maria Zambrano i tantes altres, si veiessin que encara tenim els deures a mig fer?
 
La invisibilitat d'un col•lectiu és una forma encoberta de violència que també cal denunciar i combatre des del govern i la societat civil. I quin gra de sorra pot aportar cadascú de nosaltres? Hi ha moltes accions a fer: proposar noms de dones pels nous carrers i places, biblioteques, centres cívics, espais esportius, entitats (si mireu els carrers, encara ara, al segle XXI, la majoria de les dones que hi trobareu, o han estat santes, o verges o màrtirs. .. I les altres? On són?). També podem organitzar rutes i passejades que divuguin les aportacions femenines a la vida pública; i sobretot, exigir que els llibres de text incoporin d'una vegada per totes les dones en les diferents disciplines científiques. Per combatre el llenguatge sexista hauríem de signar com a sòcia, clienta, arrendatària, propietària, etc. quan signem un contracte o ens donin una tarjeta (encara que hàgim d'afegir la a amb el nostre bolígraf). Almenys així apareixerem a les estadístiques diferenciades per sexes. I com aquests exercicis en trobareu una infinitat. I és que la visibilitat de la genealogia femenina a totes les àrees del coneixement és encara una assignatura pendent.
 
Rosa Vendrell Miret
Secretària Regional de la Dona ERC Penedès-Garraf i Secretària comarcal
Periodista