Si fem cas del que diu el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, el bullying, tot i el seu ressò mediàtic, és un fenomen minoritari en els centres educatius catalans, la qual cosa, però, no ha de comportar que la Generalitat i les pròpies escoles no facin tot el possible per detectar i intervenir immediatament davant d’un assetjament escolar.  
 Ara bé, no hem de caure en la paranoia de considerar que qualsevol comportament inic o abusiu és ja un cas flagrant de bullying. Si fem memòria pel nostre pas per les aules, segurament que ens vindrà al cap aquell company que solia insultar-nos, o que ens prenia algun cromo, o que no ens deixava jugar a pilota. I recordarem també que si podíem li plantàvem cara i, si no ens hi vèiem en cor, ens havíem d’aguantar. No vull dir que siguin actes que s’hagin de fomentar o aplaudir, però no deixen de ser part del comportament humà en el seu procés de socialització. I, dins d’aquests paràmetres, no cal ni considerar la possibilitat, massa vegades apuntada, que aquests comportaments puguin provocar traumes d’aquells que es porten arrapats al cos fins a l’adultesa, com a mínim. 
Però quina és, doncs, la causa que fa que avui es parli tant de violència –que n’hi ha, en casos puntuals– i de bullying a les escoles? Afirmar que l’escola és el reflex de la realitat, a més a més de ser una obvietat és una veritat com un temple. I, per tant, és una incongruència que la societat demani a les escoles moltes de les funcions que s’haurien de demanar a les famílies i que, alhora, es vagin limitant els mecanismes de control i de correcció –inherents des de sempre a les institucions educatives– que són a la base de la seva actuació i el fonament de la seva autoritat. Hem convertit l’escola amb una mena d’ansiolític que ens deslliura de l’ansietat o de la mala consciència d’haver perdut els valors i els models que, com un pal de paller, la suportaven. La societat –les famílies– ha dimitit de les seves funcions educatives i les han traspassat a l’escola: És aquí on molts nens reben el primer NO, on per primer cop han de fer alguna cosa que no els ve de gust o han de menjar el que els posen al plat; a les escoles se’ls ha d’ensenyar a utilitzar els coberts i se’ls ha d’ensenyar a rentar-se les dents; l’escola els ha d’ensenyar a anar pel carrer vigilant el trànsit i respectant la gent gran. 
S’han perdut els valors de la responsabilitat, del respecte, de l’esforç... i han canviat els models a seguir: ara ja no excel•leix qui és més treballador, més solidari o més constant. Qui s’emporta la llebre és el més espavilat, el que millor enganya o el que s’aprofita de la seva fortalesa física. I la resta s’hi resigna i calla, per comoditat, per indiferència o perquè no volen sentir a dir que són uns bocamolls, uns “xivatos”, que diuen ells. Els referents dels nostres fills són, majoritàriament, personatges violents. Començant pels protagonistes de dibuixos animats, seguint pels superherois i acabant amb tota la tirallonga de personatges estrambòtics que omplen programes i tertúlies de la televisió.
L’escola, sola, no té prou mecanismes ni prou influència per canviar aquests valors i aquests models. Ens cal l’ajut de les famílies, que ens facin confiança i que s’identifiquin amb els projectes educatius de cada centre. I cal un replantejament profund del funcionament de la societat i dels principis que la regeixen. I, per damunt de tot, ens cal recuperar els tres principis bàsics de l’educació: respecte, autoritat i normes.